Activitat d’abril de 2019: Aldees d’Alpuente
El passat diumenge 7 d’abril vam visitar Alpuente un grup de 18 persones d’entre 12 i 70 anys, procedents a Meliana, Moncada, Museros, Paterna i València. La primera parada va ser al magnífic centre històric de la localitat, el qual es tracta sens dubte d’un dels més interessants que podem trobar a tot l’interior valencià. A més, Alpuente compta amb diversos museus (etnològic, paleontològic i Museu de Ignitas de la Corcolilla -aquest a l’aire lliure-).
Però la nostra visita es va centrar en tres àmbits temàtics: la interpretació del paisatge i el paisanatge d’aquesta bella zona de la Serranía, fortament afectada per la despoblació rural del segle XX i l’actual; l’artesania tradicional, que sobreviu al pas del temps gràcies al saber fer i a la valentia d’alguns homes i dones, alguns ancians, altres no tant, que no renuncien a exercir una activitat senzilla, honrada i que hui qalificaríem com sostenible, fortament lligada amb el territori, del qual es nodreix i al qual alhora beneficia. Finalment i, encara que de forma tangencial, ens vam aproximar a la realitat del canvi climàtic, tractant de prendre conscicència de la contaminació atmosfèrica que produeix el nostre desplaçament al lloc, com a primer pas per poder reduir la nostra petjada de carboni en properes ocasions i també compensar-la amb els mitjans disponibles .
Des de la privilegiada talaia que és el nucli històric d’Alpuente vam poder contemplar alguns dels elements característics d’aquest territori:
- La seua singular geomorfologia tabular, amb les conegudes Muelas de Alpuente que destaquen sobre els ben aprofitats plans agrícoles.
- El poblament dispers en diferents nuclis de xicoteta dimensió, alguns abandonats des de fa temps, com La Hortichuela, on els escassos murs que aguanten el pas del temps formen una curiosa estampa als peus de la històrica Alpuente, al costat del Barranc del Reguero.
Durant el nostre recorregut vam poder comprovar les conseqüències del llarg i profund procés de despoblació que ha patit Alpuente al llarg de l’últim segle (dels més de 3.000 habitants que tenia a l’inici del segle XX, ja només resten uns 600 -empadronats, en realitat entre 200 i 300 residents reals- repartits entre 11 nuclis). Dels deu llogarets que encara mantenen alguna població permanent, al nostre itinerari vam visitar cinc: El Collado, La Almeza, La Corcolilla, La Cuevarruz i La Canaleja, encara que aquesta última només de passada, pel que lamentablement no vam poder conèixer al seu únic habitant , el senyor Vicente. Entre els despoblats visitats, a més de la ja nomenada Hortichuela, visitàrem Pozo Marín, Casas de Arriba o La Torre -aquest últim prou restuarat-.
En aquests llogarets vam trobar el que més ens importava en la nostra eixida: artesans i artesanes que encara mantenen vius sabers, eines, processos i valors seculars, directament vinculats al coneixement, el respecte i la cura de l’entorn natural immediat. Baix el meu punt de vista, estes persones són un valuós testimoni i exemple de com s’haurien de fer les coses, una oportunitat d’aprenentatge per als que no hem conegut més que el nostre absurd sistema industrial.
Agraïm l’obertura i la calidesa de Jaime i Armando de El Collado, Juan Pablo de La Almeza, Matilde de La Corcolilla i Humilidad i Agustín de La Cuevarruz, que ens han acollit, il·lustrat i ensenyat una part importantíssima de la seua vida. Menció especial mereix el senyor Agustín, que tan gustosament ens va acompanyar fins a la monumental savina La Joana mentre ens explicava llegendes i històries reals del lloc. També agraïm l’esforç de Mari i la seua companya del bar de La Corcolilla perquè poguérem menjar al mateix llogaret.
Després de la magnífica mostra d’artesania serrana (bastoners, fuster, fornera i esparters) ens vam disposar a tornar a la metròpoli valenciana, no sense abans calcular la petjada de carboni produïda per cada un de nosaltres durant l’activitat: entre 4,5 i 6 kg de CO2 (segons tipus de combustible, nombre de passatgers de cada cotxe i lloc d’origen); així com el que podríem fer cadascun per compensar aquesta petjada: plantar i tindre cura durant un any de tres exemplars d’espècies arbòries autòctones. Quants arbres hauríem de plantar i cuidar durant la nostra vida per no ser motiu de destrucció futura? O tal volta siga millor començar a pensar -potser més d’un s’escandalitze- en viure amb la saviesa amb que vivien i encara ho fan Humildad, Jaime o Agustín …? Encara estem a temps? Dèu dirà.
Ací pots consultar el programa de l’eixida.
Enllaços d’interés:
Alpuente al projecte Paisatges Turístics Valencians de la UV
Juan Pablo, fuster artesà de La Almeza
Pasamos un día genial, en plena naturaleza y con un grupo de compañeros y compañeras muy amables. Me gustó conocer oficios tradicionales vinculados a la artesanía que en las zonas urbanas ya prácticamente no existen y en el mundo rural están en claro peligro de desaparecer. Una ocasión más de conocer el mundo rural, sus gentes, cultura e historia, grandes desconocidos para la mayoría actualmente. Lo que más me gustó fueron las historias de dos ancianos de la aldea de la Cuevarruz por su trato tan amable y su interés por compartir todo lo que saben.
Gracias Yann por organizar la salida y contactar con personas que tienen ganas de enseñar.
Muy instructiva para los adultos y creo que para los más jovenes también, que sepan que hay vida más allá de las ciudades.
¡Un abrazo a todos los que compartimos el día!
muchas gracias por vuestros comentarios, la verdad que para mí fue un placer y lo pasé en grande. Tenía especial interés en esta salida,tanto por lo que me gusta la zona del Alto Turia como por el tema de la artesanía que me atrae cada vez más.
Valoro mucho tu sensibilidad Yann para rescatar experiencias valiosas.
Cuantas veces anduvimos caminos parecidos y no nos encontramos con el otro, ni con nosotros mismos. Que estas personas nos compartiesen en pocas palabras su sentido de la vida me llevó a poner mis sentidos alerta para captar el mío, para no alejarme de lo que en mí es esencial…. Los caminos que nos propones Yann traen siempre una mirada de respeto al entorno y a los tiempos y necesidades de cada uno.