Activitat de gener de 2019: L’Expulsió dels moriscos (1ª Part)
Aquest diumenge 13 de gener hem visitat un paratge molt especial de la Marina Alta: la increïble senda formada per milers d’escalons de pedra que els sarraïns van construir al cor de la Vall de Laguar per a poder comunicar amb caballeria els llogarets agrícoles de les Juvees amb els Pobles d’Enmig (actual Fleix) i de Dalt (actual Benimaurell). A l’excursió hem participat set persones procedents de l’àrea metropolitana de València (València, Paterna, Foios i Museros), amb la presència de la primera persona extrangera que participa a Pobles Vius, l’amic Jerzy, de Polònia.
La temàtica principal des de la qual ens hem apropat a aquest espai de la serra alacantina és la terrible expulsió dels moriscos de principis del s. XVII. Decretada pel Rei Felip III el 22 de setembre de 1609, va suposar l’eixida d’uns 300.000 moriscos (hereus del mudèjars obligats a batejar-se) de la Península Ibèrica cap al nord d’Àfrica, 120.000 d’ells valencians. Els efectes d’aquesta diàspora al nostre territori van ser profunds i duradors, en especial a les zones rurals i muntanyenques de l’interior. Sectors com l’agrícola, el ramader o l’artesania tarderen dècades en recuperar-se a la regió, el paisatge i paisanatge de molts pobles, valls i muntanyes ja mai es recuperaren plenament mentres que altres llocs quedaren definitivament abandonats. Historiadors contemporanis consideren l’expulsió dels moriscos com el primer genocidi de l’era moderna a Europa.
Contràriament al que presupossaven les autoritats de l’època, l’expulsió va transcòrrer en general de manera prou pacífica, però no faltaren alguns alçaments moriscos. Els més emblemàtics problablement van ser els de la Muela de Cortes i La Vall de Laguar. Aquest últim finalitzà amb la matança i deportació dels més de 10.000 moriscos refugiats a la muntanya anomenada del Cavall Verd.
Durant la nostra eixida per aquest indret -ara conegut com la Catedral del Senderisme– antigament habitat pels laboriosos i enginyosos moriscos, hem gaudit d’un paissatge a on la natura i el patrimoni cultural conviuen de manera esplèndida. Aprofitant una part el concorregut sender PR-CV147 (en el nostre cas Fleix-Juvees d’Enmig-Fleix) hem contemplat i caminat uns huit kilòmetres entre bancals d’arbres fruiters -ametlers i cirerers principalment- a llocs inversemblants, caserius agrícoles a llocs accesibles soles amb caballeria fins fa ben poc i, sobre tot, la sorprenent senda formada per milers d’escalons de pedra (quasi quatre mil va contar Manuel, el més jove participant de l’expedició) per salvar l’encaixonat Riu Girona entre el Barranc de l’Infern i l’Estret d’Isbert.
Aquesta entrada al blog de Pobles Vius anava dedicada a aquells que van ser arrancats de la seua terra després d’haver-la conrreat durant segles i aquells valents que continuen mantenint viva hui la bella Vall de Laguar. Però les circumstàncies han fet que tot açò perda importància. Dediquem aquesta entrada i totes les que vinguen a la vida del bon amic Juan Antonio Collado que ens va deixar ahir però ens acompanyarà sempre.
Testimonis dels participants:
“Fue un placer estar en compañía de amigos y de la Madre Naturaleza. Fue un día memorable para mí y ya estoy esperando el próximo “paso” en febrero”. –Jerzy-
Enllaços d’interés:
Doy gracias por la vida de Juan Antonio, que desde mi perspectiva se me antoja escarpada y trabajosa como estos caminos de la Vall de Laguar, con una belleza silenciosa y austera… Desde este evocador paisaje, doy gracias por su sobriedad, a veces aspereza, por su silencio que era escucha sincera y por su generosidad, siempre dispuesto a echar una mano en cualquier cosa que le pidiera…
Me ha encantado lo que has dicho de Juan Antonio, María, tan ajustado y tan lúcido. Yo quiero añadir su media sonrisa y su mirada traviesa con una chispa de humor, cuando compartíamos helado en Murcia para aliviar el calor… Y también su hermosa mirada limpia y asombrada de niño que descubre, completamente atento y prendido de las palabras de José Antonio… Su capacidad para colaborar, su minuciosidad y su paciencia para hacer un trabajo bien hecho, como una mesa de madera que construyó con Vicente, y que siempre me lo recuerda, cada vez que he ido a Corvera. Juan Antonio, te bendigo, bendigo tu capacidad de colaboración, bendigo todos los momentos que hemos compartido, y bendigo tu Abrazo Amoroso con el Padre…
Fue, como siempre, una ruta fantástica, muy bien planificada y documentada, muchas gracias Yann
Un día inolvidable y contamos con la gran ayuda de Manuel para contar los escalones, que mas se puede pedir.
La subida dura, pero el paisaje que ibamos descubriendo lo hacía muy llevadero, almendros en flor, el Montgó asomando entre montañas…el antiguo pueblo, el pozo, una atmosfera limpia…campos verdes…que gran trabajo hicieron los moriscos, crear un vergel en un terreno escarpado que sigue vivo y un trabajo arquitectonico que todavía, hoy, nos facilita la subida…
Todo esto maridado con una compañía estupenda. Todo fluyó. Sin duda me apunto a la siguiente…es volver a casa con las pilas muy recargadas y poder recrearse de cuando en cuando con una sonrisa. Gracias